Jo confesso.

La ressenya d’aquest llibre que ara fullege, i ja fa uns quants anys vaig llegir, la dec a ma mare. El plaer de la lectura compartida. Pàgina tu, pàgina jo. I més endavant, l’emoció del «has arribat quan…» «Ostres! No m’ho podia ni imaginar això!» Perquè hi ha res millor que comentar els detalls més minúsculs d’un llibre amb algú que estimes?

Tornant al llibre que tinc entre mans, i em sent temptada a rellegir (la memòria em falla, què li farem! I l’elecció de cada paraula, torna a semblar-me màgica), haureu de permetre’m que conte com em feia sentir un llibre del qual ja no en recorde la història, i com fou una presentació de llibre a la qual no vaig anar… com diu l’autor a la primera pàgina del llibre «però faré un esforç per no inventar gaire».

No et fiïs gaire de mi. En aquest gènere tan procliu a la mentida com és el record escrit per a un sol lector, sé que tendiré a caure sempre amb les quatre potes a terra, com els gats; però faré un esforç per no inventar gaire. Tot va ser així i pitjor.

Jo Confesso, Jaume Cabré.

Recorde la mare tombada al sofà. Repentinament tanca el llibre. Li pregunte «t’has cansat de llegir?». Però no. No vol acabar-lo. Jo confesso és un llibre que es reescriu conforme avança. En coneixes el desenllaç quasi des de l’inici. Però llitges el llibre com si volgueres evitar un final que coneixes. I, a més a més, vols assaborir cada paraula com si fos l’última.

De la presentació a la qual no vaig anar, en vaig traure la idea fantasiosa i fantàstica que el Cabré te un arxivador. Un d’aquestos menudets, per guardar fitxes en ordre alfabètic. I en ell hi te guardats tots els personatges que ha creat. I, a poc a poc, els va traient de l’arxiu i donant-los un lloc als seus escrits. M’encantava imaginar-me mini-personetes dins una caixa, com qui col·lecciona llavors.

I llegint-lo, em va sorgir el sentiment que Jo confesso és un puzle. Però no un de mil peces sobre una taula plena de pols. Un puzle dels que mous les peces fins trobar la combinació que t’obre l’interior, com un joc de lògica. Ho vaig descobrir quan, de sobte, vaig creure estar llegint el mateix fragment altra vegada. Passe ràpid les pàgines enrere. El mateix paràgraf. Les mateixes paraules en el mateix ordre. Però les peces no estan al mateix lloc. I aquestes mateixes paraules signifiquen un món diferent per a tu, que reconstrueixes la vida del protagonista.

Aquest és un llibre on cada paraula s’ha elegit amb cura, on cada oració és feta a mida. No n’has llegit res igual abans (ni després!). Una raresa. Una joia que fa por recomanar a un amic (i si no li agrada?). Però si trobes algú amb qui compartir-ne la lectura, serà segur, un record inesborrable.